Joan Sirera: "Si no fora per la família estaria per la meitat del que puc arribar a ser"

| Eduard Garcia Molina | Fent poble

Joan Sirera a Beneixama

Des de ben jovenet, als onze anys, el beneixamut Joan Molina Sirera (2005) -qui actualment té la seua residència a la Canyada- va començar a practicar l'esport de l'atletisme després de provar en altres disciplines que no li van agradar, i fins i tot dedicar-se a la música durant quatre anys. Actualment Sirera Molina, entrenat per Sergio Berbegal, és una jove promesa de l'esport paralímpic, sent bicampió dels Jocs Europeus de la Joventut celebrats a Finlàndia en els 100 metres llisos i en salt de longitud en categoria Sub-20. Entre els seus èxits també destaca ser campió d'Espanya 100 metres llisos.

Parlem amb ell de les limitacions que puga tindre el fet de ser d'un poble menut en la seua projecció, més quan per la seua discapacitat visual en un futur no podrà conduir un vehicle, també ens confessa la importància del reconeixement del seu poble, així com del suport incondicional de la seua família per poder continuar superant-se i portar el nom del seu poble allà on va.

Per a tu què significa l'atletisme?

Porte cinc anys, però al principi t'ho pilles com un hobby per compaginar amb els estudis o la faena. Però arriba un punt que comences a competir i entrenar més dies, vas veient els resultats, primer a nivell provincial, autonòmic, nacional... i veus que vas arribant lluny i va ocupant-te més temps. Hui per hui per a mi l'atletisme ja no és un hobby, no ho considere una faena però sí que és una cosa en la què m'agrada invertir el meu temps. Compagine els meus estudis amb l'esport, no sense dificultats, perquè en segon de batxillerat cal preparar la pau. Poc a poc ja és com un treball, tens patrocinadors, marques que aposten per tu, i poc a poc és una faena.

Creus que té prou de suport per poder dedicar-te?

Al començament sempre és difícil, comences soles, però poc a poc tens més importància. Recorde que el meu primer patrocinador va ser la Fundació Trinidad Alfonso de Juan Roig, el propietari de Mercadona, que es dedica a donar beques a atletes olímpics i paralímpics. Porte un any i estic agraït perquè és un suport, i ja no per l'ajuda econòmica, sinó per estar ahí, per la difusió en xarxes i la promoció. També estic en l'equip Liberty Seguros, que té un equip d'una desena d'esportistes i ens dona suport per la part del material, entre altres.

01

Clar, perquè són desplaçaments, estances quan competeixes...

Tres dies a la setmana he de baixar a Alacant, això és despesa de gasolina i temps. Jo no puc conduir, no tinc l'edat, i m'ha de baixar ma mare, gràcies al sacrifici que fa ella, encara que ho fa molt a gust, però gràcies al que fa podem hui en dia estar on estem. També si no fora per eixes persones i eixes marques que hi ha darrere no faríem res.

Evidentment el recolzament de ta mare i ton pares és vital, no?

Ja no només de ma mare i mon pare, de tota la família. És veritat que qui va a la competició, corre i guanya, eres tu. Però qui està en les grades cridant i animant-te, recolzant-te... no només quan guanyes, no guanyem sempre, és impossible, o bé quan tens una lesió, que gràcies a Déu jo no n'he tinguda cap seriosa, però clar, la família si no estiguera allà seria molt difícil. Si t'has d'alçar de bon matí un dissabte per anar a competir a Castalla, a Elx o a Petrer cal eixe recolzament. Són dies que ma mare té per a descansar, i si ha de matinar per anar a una competició, també és un sacrifici, ho fan molt a gust, però reconec que si no fora per la família estaria per la meitat del que puc arribar a ser.

02

I el paper de Sergio, el teu entrenador, què ens pots dir?

Sense entrenador no hi ha esportista, ni mentalitat, ni victòria... el meu entrenador entrena en el Club Atletisme Alacant des de fa cinc anys, tot el temps que porte fent atletisme, estic molt content. Ja no com a entrenador, pots estar més a gust en un club o en altre, però ell és a nivell personal, li veus humanitat, està pendent de mi i em pregunta. Vol que la vida acadèmica progresse, és com un pare, sense ser un pare, està molt damunt dels esportistes.

Vas començar amb dotze anys sols...

Vaig començar en 2016, ara vaig pel sisè any. Començaria l'any que vaig entrar en 1r de l'ESO, dotze anys tenia...

03

I si tornem a les teues arrels, per què l'atletisme?

He de dir que vaig provar de tot, vaig començar amb el futbol, però no era el meu, amb tots els respectes, pegar-li patades a una cosa que roda... no m'agrada. Vaig provar el judo, tenia huit o deu anys però no m'agradava. Vaig deixar l'esport i vaig provar amb la música, vaig estar quatre anys de trompeta. Com estic dins l'ONCE es mouen molt per tal que els xiquets facen esport, vaig provar atletisme, i va ser amb Sergio, tot i que al principi creia que no m'agradaria. Tot i això Sergio va parlar amb ma mare i em va veure possibilitats, i sempre m'ha agradat, no vaig anar mai obligat, més amb ell.

Joan

Penses que esports com el futbol que tenen tanta cobertura mediàtica poden ocultar el talent d'altres esportistes?

Tenim una cultura a nivell europeu que valora molt el futbol, futbolistes que cobren barbaritats, quan hi ha gent que té oficis molt més sacrificats. Les notícies són 90% futbol i 10% la resta d'esports, quan hi ha gent destacant en atletisme, tenis, natació, hoquei, bàsquet... altre tema ja seria esport amb discapacitat o sense discapacitat. A Espanya hi ha gent molt bona, per exemple en les passats Jocs Paralímpics de Tòquio l'equip espanyol paralímpic va fer més medalles que l'equip sense discapacitat, tot i que poques notícies han aparegut.

Sembla que per trobar l'esport paralímpic cal anar una passa més enllà.

Sí, és com en el fons, del fons, del fons... cal buscar molt, però bo, la gent que és aficionada i li agrada acaba trobant-ho. Jo no sabia ni que existia fins que em vaig ficar en este món...

I dediques tres dies en setmana a preparar-te i entrenar.

Tres dies entre setmana que baixe a Alacant, a la pista. La condició física s'ha de mantindre, dedique unes hores a la setmana a fer gimnàs perquè si no el cos... pots entrenar molt en pista, però si no estàs fort i estàs bé, no corres, no saltes. És un sacrifici constant, jo de moment ho he fet a casa perquè m'he pogut manejar, però ara que a la Canyà van a muntar el gimnàs, la meua idea és apuntar-me i treballar allà tres dies més. Després cal contar les hores de competició. També l'alimentació o quan ixes de festa, estàs tot el dia amb el cap pensant en això.

I amb el jove que eres, no deu ser fàcil, no?

Cada qual fa la seua vida, isc amb els meus amics de festa però jo em controle més, perquè també tinc més clar allò que vull. Hi ha voltes que m'he de mentalitzar que he de controlar-me perquè a nivell esportiu estic aconseguint coses que els meus companys no estan arribant, i si compares el teu estil de vida amb altres i veus que eixes coses són les que marquen la diferència.

Joan

Ens centrem als nostres pobles, t'agradaria si poguera ser que Beneixama o la Canyada tinguera el seu club d'atletisme?

És difícil, perquè són pobles xicotets. Necessites molta gent, a Alacant al club tenim cada any la incertesa de si podrem fer equip o no, seria molt bonic que ja que tenim a Biar unes pistes d'atletisme, tot i que són d'asfalt i estaria molt bé posar-les en goma, però a mi personalment m'ajudaria, perquè evitaria tant de desplaçament a Alacant.

Penses que el fet d'haver nascut a un poble menut puga llastrar la teua projecció professional?

En el meu cas personal sí, perquè per la meua discapacitat visual no podré conduir el dia de demà ni un cotxe, ni una moto, sempre estaré pendent de que algú em porte, o anar en bicicleta, o bé viure a una ciutat i utilitzar el transport públic. En un poble, com pot ser Beneixama, la Canyà o Biar, que és molt bonic, però no tens les mateixes facilitats, ni les mateixes coses que tens en una ciutat. Jo sempre ho dic, Beneixama del meu cor, m'encanta, de major, m'agradaria poder vindre ací a viure, m'encantaria, però en la meua vida estudiantil he d'anar-me'n a una ciutat, estudiar i viure allà a la ciutat, en les pistes.

Et sents un poc ambaixador del teu poble quan competeixes fora?

Allà on anem sempre diem d'on som, tinc molts amics de València a nivell de la Selecció espanyola d'atletisme, alguns són de Llíria, de Xiva... vulgues o no, l'orgull del poble, de dir "jo sóc d'ací". Després competeixes per la Comunitat Valenciana, o per Espanya, però al final eres d'on eres, d'on has nascut, on t'has criat, jo m'identifique. És veritat que després estaràs a Finlàndia i no sabran on està Beneixama, però el que representa per a mi, ja no dir-ho, però demostrar que la persona d'un poble pot anar i guanyar, aconseguir alguna cosa important, estar orgullós i que el poble et faça un bon reconeixement, està xulo, mola un montó...

Per a tu què signifiquen els teus èxits esportius?

Per a mi són una motivació per continuar, és com una escala, comences pel més baixet i vas pujant: provincial, autonòmic, nacional... després a nivell internacional tens els europeus, els mundials. L'objectiu acaba sent uns Jocs Olímpics o somiar amb algun rècord del món. Fins ara he aconseguit l'objectiu del Campionat d'Espanya, ara que ja hem donat el pas a nivell internacional la meua família i el meu entrenador m'animen a continuar creixent, perquè si en una mateixa competició he aconseguit dos ors (100 metres llisos i salt de longitud), a algun lloc podem arribar, no? i ara cal saber fins on es pot arribar [riu].

Joan

Eixa seria l'última pregunta, on poses la teua meta?

De moment cal somiar a lo grande, també cal ser realistes. Hui per hui la meua meta és tornar a adaptar-me després de les vacances i pensar en el Mundial de l'any que ve, que serà a París, en juliol, tenim uns quants mesos per preparar-nos bé. I dir que és un Mundial absolut, no és de la meua categoria (per edat), són "tots els majors", els pros, l'elit... una medalla està molt difícil, però cal buscar una bona classificació a nivell del rànquing mundial. Nosaltres estem preparant-nos el Mundial, però també pensant en els Jocs Olímpics de 2024 i el temps corre. Les primeres competicions importants en les què participes no són per a arribar i guanyar, són per fer acte de presència i veure com estan les marques, el següent sí que has d'anar a guanyar.

Els anys passen i els mundials costaran més...

Sí, però tinc dèsset anys, encara em queda una bona temporadeta per davant, fins allà els trenta o trenta-u. A la millor em deixe l'esport i no aconseguisc un rècord del món, però tot és intentar-ho.

L'article té 367 lectures

(Aquests continguts es publiquen gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè la Vall Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de la Vall Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en aquesta pàgina).